JOAN GARÍ: 'Il gattopardo' i el signe dels temps

  06 Marzo 2009

Para celebrar nuestros primeros diez años en Internet, desde Encadenados hemos pedido a un pequeño círculo de amigos que se sumen a este aniversario con un artículo en el que hablen de... esto, de... de cualquier aspecto que les parezca interesante de esta última década. Las generosas colaboraciones de este grupo están recogidas en el nº 59 de nuestra revista, publicado entre enero y marzo de 2009.  


Il gattopardo de Visconti i el signe dels temps
Escriu Joan Garí

elgatopardocartel1.jpg1963 és un any de grans prodigis. Mentre el món emprén la dècada més imaginativa i innovadora del segle, passen coses com ara que els despatxos del presidents dels Estats Units i el de la Unió Soviètica es connecten mitjançant un telèfon roig, és llançada a l'espai la primera dona cosmonauta o Kènia assoleix la independència. Més a prop nostre, també podem dir que és la data d'acabament del diccionari català-valencià-balear, aquest monument degut a la constància i la perseverància d'alguns hòmens justos.
 
Específicament, però, el 63 és l'any d'una estranya coincidència a l'una banda i l'altra de l'oceà Atlàntic. A Nova York, un jove cantant de folk anomenat Robert Zimmerman –però a qui tots coneixen com Bob Dylan– entona una cançó que ràpidament es convertirà en un himne civil: Blowin' in the wind (Sonant al vent).

Curiosament,  a les antípodes d'aquest esdeveniment, un altre cantant, en aquest cas valencià, de nom Ramon Pelegero –però artísticament identificat com a Raimon–, dóna a conéixer el primer tema d'una llarga llista que el convertiran en una figura llegendària. Aquest tema du per títol Al vent i, com en el cas de Dylan –en una estranya concomitància–, parla de coses molt elementals, però especialment d'aquest vent que és alhora el símbol d'una dècada de llibertat i el paradigma de tot allò que una nova generació nascuda després de tantes guerres civils i mundials pretén agranar i eliminar de l'escenari de la història.

El vent de Dylan, com el vent de Raimon, és un poderós instrument de canvi polític, un emblema esgrimit pels qui volen canviar el món. És estrany, però d'alguna manera fascinador, que en el mateix moment que en totes les emissores sonen les dues cançons eòliques s'estrene una pel·lícula insospitadament relacionada amb les ànsies huracàniques dels nostres cantants.

elgatopardorodaje4.jpg

La pel·lícula és, naturalment, Il gattopardo (El guepard) de Lucino Visconti, el cineasta marxista que més ha estimat l'aristocràcia. L'obra està basada en una novel·la ben interessant de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (excel·lentment traduïda, per cert, pel novel·lista mallorquí Llorenç Vilallonga) i narra, com és ben sabut, la substitució del poder de l'aristocràcia pel de la nova classe burgesa. En aquest context, és ben il·lustratiu que en la primera escena de la pel·lícula comparega aquest vent simbòlic, el vent de la Història, disposat a agranar-ho tot seguint una lògica dialèctica i materialista, com correspon al seu temps. És així com contemplem la mansió de don Fabrizio quan la família es disposa a reunir-se per a resar, i llavors les cortines es mouen al compàs de l'aire que ha d'ensorrar definitivament el món d'una classe social. 

Són coincidències –les de Dylan, Raimon i Visconti– que tenen la importància que tenen, però que sense dubte retraten bé una època i una determinada orientació ideològica. Al capdavall, com ja havia dit el de Minnessota, els temps estaven canviant. El que ningú sospitava era que el príncep de Salina resultaria en el fons més resistent del que es creia, i s'encarregaria personalment que tot canviara per a què res no resultara capgirat.

Però això encara no ho sospita ningú en ple 1963. Una dècada feliç i revolucionària no ha fet res més que començar. I el vent era favorable.

elgatopardorodaje14.jpg

(1) Joan Gari es escritor, traductor, profesor. Columnista del diario Público y de El Temps. Ha colaborado en El País y Avui. Ha escrito libros de ensayo, novelas y poesía. Entre ellos  Un ofici del segle, Las horas fecundas, Senyals de fum, Un dormen les estrellas, La balena blanca, Poema d’amor en dos temps…

elgatopardocartel4.jpg